Adolescència entre deures
L’endemà que es publiqui aquesta columna serà als aparadors de les llibreries 'Cal fer deures? Mares i pares que ajuden a aprendre' (Eumo). Un llibre per a les famílies que cada nit han de resoldre el conflicte que generen unes feines escolars que sovint no comparteixen, en uns moments en què altres aspectes de la vida dels fills i dels pares semblen més importants.
Com que la tensió per fer deures arriba al seu clímax a l’ESO (es tracta de covar lliçons a casa per aprovar a l’escola), he pensat recuperar de les pàgines del llibre alguns consells en clau adolescent. Pares i mares hauríem d’intentar:
1. Trobar i renovar cada dia els arguments per convèncer-los que han d’anar a l’institut, que és interessant. Demostrar que la nostra preocupació educativa va més enllà de les notes o els deures. Mostrar interès per tota la seva vida a l’escola.
2. Ajudar a trobar sortides a les possibles topades i conflictes amb les exigències d’aprenentatge, als conflictes entre el seu món i les propostes de l’institut. Ajudar que les dificultats personals no esdevinguin fracassos permanents i no passin a ser convenciments íntims de la seva incompetència amb els estudis, convenciments de la seva inutilitat total.
3. Servir de recordatori sistemàtic dels inevitables “deures” que han de fer. Introduir petites exigències d’horari en què el temps per a les qüestions escolars tingui el seu lloc. Cal assumir que la resposta habitual serà “No em ratllis” i tenir l’habilitat de no obsessionar-s’hi. Buscar noves maneres de fer deures amb ells encara que sigui sobre la base de deixar-se ensenyar. Fer alguna vegada d’ esclaus perquè acabin a temps una feina.
4. Suportar que passin a ser fills de notable quan fins ara eren d’excel·lent. Demostrar que estem convençuts que després d’un aprovat també pot venir un notable. Mirar amb bons ulls que estudiar sigui una preocupació entre d’altres. Donar suport perquè situïn la preocupació pels estudis entre les que tenen una dosi raonable d’atractiu.
Com que l’escola no sembla disposada a canviar gaire, haurem de tenir arguments per als seus tres interrogants permanents: per què he d’aprendre això?, per què he d’anar a l’institut?, per què he de perdre el temps fent deures?
